Són les 8 d’un vespre d’estiu, la finestra està oberta i el poble encara viu
Però al final del meu llit només hi ha dos peus, troben a faltar l’escalfor dels teus

Ja porto una hora aquí estirat, no aconsegueixo fer que s’adormi el meu cap
Estic acostumat a passar les nits acariciant els teus pits

Però avui tu no hi ets i el meu llit és com les rambles sense la gent
No puc estar ni una nit més abraçant el coixí que no et substitueix

Recordes quan estàvem sols, estirats i abraçats sota la llum del sol
Els teus ulls brillaven sobre els teus llavis vermells, esperaven un petó guardat de feia temps

Però ara no hi ets i els meus llavis són com una guitarra plena de pols
Esperant que el seu músic la toqui un cop més fent vibrar les cordes, esperant que tornés

Aquella nit jo et vaig dir: “anem a dormir d’hora que demà jo
M’he de llevar a les vuit i ja ens coneixem, tot és imparable un cop comencem”

Però tothom sap que una espurna fa foc i un foc no s’apaga per si tot sol
Va passar una hora i dos i tres i jo no volia que allò acabés

Ja eren les sis, jo et vaig dir: “estirem-nos ja però no puc dormir”
Ens vam quedar els dos abraçats esperant que arribés l’hora de marxar

I ara que hi ets, aprofito per dir-te: “ho vull tot si és amb tu
No puc dormir sense el teu cos estirat al costat, donant-me suport”

I ara que hi ets, aprofito per fer el que porto tant temps volent fer
Et necessito a tu aquí al meu costat per dir-te t’estimo abans de marxar

Veu, baix, guitarres, harmònica: Roger Fíguls
Segona veu: Maria Vaz
Bateria: Serni Ros